Marco Falconetti no sabia que aquell anava a ser l’últim dia de la seua vida, però qui el coneguera diria que si ho haguera sabut no per això hagueren canviat les coses. I no era perquè ell creguera en eixes nicieses del destí i de què tots el tenim marcat i de res valen les nostres temptatives de canviar-lo. El que ocorria senzillament era que ell era un home dedicat en cos i ànima a una única obsessió: el treball. Vivia per a treballar i, és clar, moriria pel treball. I no es tractava de simple literatura, sinó de pura i autèntica realitat, així que li va passar el que li va passar i res del món no ho haguera pogut evitar.
Però anem a pams. El vaig conéixer quan vaig entrar a treballar en la Financial Dorchester and Smith, amb base en Londres però amb sucursals en les millors capitals financeres del món, entre elles on jo em trobava, la de Milan. Jo, com ell, era agent de Bolsa, sols que en un pla més modest. Ell era l’estrella de Milan, jo un nouvingut que a dures penes podia aspirar a sobreviure al seu costat perquè, dia a dia, havia de donar el màxim del que era capaç si no volia que el seu fulgor m’eclipsara de tanta llum com irradiava.
Sovint m’ho repensava. Valia la pena deixar-me dur per la seua estela? Era això el que volia per a la meua vida? Horaris de 14 hores diàries; no casar-me amb ningú perquè cap humà podria suportar un home que no era home, sinó una màquina de traure diners per als demés; no tindre, doncs, vida pròpia, perquè la vida sols tenia forma de cotitzacions de Bolsa, d’ordres de compravenda, de tota la gamma possible d’operacions borsàtils; i, sobretot, de lleialtat absoluta a la central i als líders que governaven amb mà de ferro la Financial Dorchester and Smith.
Francament, no puc negar que eixos pensaments em deprimien en algun que altre moment, però procurava foragitar-los del meu cap. Al capdavall, em deia, encara era molt jove, i que Marco fóra una màquina no significava que jo acabara també sent-ho. Sempre podria emprendre un nou rumb en la meua vida. No sabia com, però tampoc m’importava massa perquè, com he dit, era jove i tenia tot el futur per davant.
A més, Marco no tenia per què ser l’únic exemple a seguir. Sense anar més lluny, també estava Sandra. Una altra companya. També molt treballadora, evidentment. En la Financial Dorchester and Smith sols hi havia lloc per a gent que deixara part de la pell o la pell sencera per l’empresa les 24 hores dels 7 dies de les 56 setmanes de l’any. Però en la seua taula sempre hi havia lloc per a unes flors, per a un retrat de la seua família, o per alguna trucada amb pinta de misteriosa si es tenien en compte les maniobres fallides de dissimulació amb què solia acompanyar-les.
M’agradava, la Sandra. En la sucursal érem quinze i jo sols tenia ulls per a Marco, degut a la seua estrella rutilant, i per a ella per altres motius ben distints i prou obvis. I no és que fóra molt bonica. Havia conegut i freqüentat més d’una xica inclús més bonica en els meus anys d’estudiant, però la diferència era compensada amb escreix per una personalitat única, original per la seua fortalesa, la seua solidesa i capacitat per a prendre ràpides i afortunades decisions.
Això la va salvar, a més de ser el seu comportament un exemple a seguir per tots… o per quasi tots.
El dia que va ocórrer allò de ser l’últim de Marco va ser un dia del més normal dins de la rutina habitual dels darrers mesos. És a dir, una rutina instal·lada de ple en el desànim i la frustració. La Bolsa anava tan malament que alguns, entre els quals em comptava jo, quasi es podia dir que véiem la fi del món. Tots els valors havien caigut en picat en les darreres setmanes, accelerant una tendència negativa a tots els nivells. I les perspectives eren encara pitjors. Totes les cases, i entre elles la nostra, auguraven un futur tan negre com la meua taula de caoba. Sols Marco era relativament optimista. No és que estiguera somrient sempre, perquè ell era molt seriós, però a les nostres cares de funerària ell oposava més aviat una cara de circumstàncies o, directament, de “no cal preocupar-se perquè prompte passarà la turmenta”. Ningú no sabia d’on treia eixa conclusió, però comptat i debatut eixe era el fet i evidentment a tots ens estranyava. Perquè com a mínim era rar contemplar com tota la tripulació d’un vaixell s’espantava quan aquest estava enfonsant-se i, tanmateix, trobar un tripulant que pensava poc més que no estava passant res i que el vaixell prompte deixaria d’estar en perill. Clar que, en aquella època no podíem saber per què pensava això, però ara, amb la perspectiva que atorga el pas del temps, ho veiem tot de forma meridiana i ho entenem. Per a desgràcia de Marco.
Aquell dia, a falta descarada d’operacions, iniciàrem el balanç diari a això de les cinc de la vesprada, quan faltava encara una mitja hora perquè tancara la Bolsa. Aquella feina era rutinària i, no caldria dir-ho, depriment, però els esdeveniments farien que aquell balanç fóra el més significatiu de la meua vida. Un balanç per a no ser oblidat mai.
Entre compte i compte, jo li estava tirant els teixos a la Sandra, tot contant-li un acudit picant per a veure si s’animava i em facilitava el camí per a invitar-la a empreses majors. Aleshores, va començar la tragèdia.
Mentre Sandra, jo i la resta dels companys estàvem com he dit poc més que tocant-nos els nassos, Marco, curiosament, estava tan apegat a la pantalla del seu ordinador que, si no fóra perquè aquell comportament s’havia fet habitual en els darrers mesos, ens hauria estranyat.
En això, sonaren uns crits, i després unes portades acompanyades d’uns sorolls insòlits en un principi, però prompte prou clarificadors quan poguérem comprovar que l’estrany succés s’havia traslladat a la porta mateixa de la nostra oficina: un home estava barallant-se a colps de puny amb el vigilant de l’empresa. Tots, com és normal, ens esglaiàrem. Era la primera vegada que ocorria una cosa semblant. Violència en les nostres oficines!
De sobte l’intrús, un home gros i calb amb el rostre tan crispat que pareixia una tomata, va traure una pistola no sé d’on. Tots ens quedàrem petrificats els primers segons, però quan llençà un tret al sostre la primera que va reaccionar va ser Marga, que va protagonitzar un salt espontani en direcció a l’escala. En pocs segons l’estampida fou unànime. El salve’s qui puga es va convertir en la norma general. General? No, però no avancem esdeveniments.
El cas va ser que tots –això creguérem en aquell instant- vam córrer cap a l’escala, situada en la part oposada a on discorria la baralla. El que tothom –vigilant inclós- desapareguera de l’oficina va ser cosa de veure i no veure. Al capdavall, des que havia ocorregut allò de les Torres Bessones de Nova Iork havíem fet més d’un simulacre de desallotjament de l’edifici, i ja se sap que la pràctica fa mestres. Si sense tensió érem capaços de desallotjar l’oficina en mig minut, cal imaginar-se que amb ella el temps es reduïa a uns pocs segons.
Tots ens n’anàrem, menys Marco.
Perquè li urgia tancar una operació.
Quan la policia va arribar es va encarregar immediatament de reduir al boig que l’havia emprés a tirs contra tots nosaltres. Segons ens digueren posteriorment, s’havia tornat com una regadora perquè en les darreres setmanes més de la meitat del seu considerable patrimoni s’havia volatilitzat en la Bolsa. Ni què dir que ens culpava a nosaltres i, en el seu deliri, va pretendre una venjança en tota regla. Morts inclosos, al que seguiria el seu inevitable suïcidi. Pel que em van dir després, Marco a penes havia tingut responsabilitat directa en el desgavell econòmic d’aquell home.
Tanmateix, ell va ser qui va pagar els plats trencats, perquè va ser l’única víctima mortal.
S’hauria lliurat de tan tràgic destí si s’haguera escapolit de l’oficina com nosaltres? Molt probablement sí, encara que mai no tindrem resposta segura a eixa pregunta. Igual li haguera arribat un tret de la pistola del boig mentre fugia. Qui sap el que podria haver ocorregut. De fet, hi hagué tres ferits, un d’ells de consideració perquè va rebre un tir en un pulmó i estigué en la UVI durant més d’un mes fins que es va restablir. Amb tot, el cas és que hi hagué un sol mort, i va ser Marco precisament. L’únic que s’havia quedat a treballar.
Com tot acaba sabent-se en esta vida, ens assabentàrem de la classe d’operació que li havia costat la vida. Aleshores vam entendre en gran part el seu optimisme i també per què va decidir quedar-se davant de la pantalla de l’ordinador en comptes de plegar. Estava cometent un desfalc contra l’empresa. Negociava amb uns fons reservats de manera que cada vegada que intervenia en ells –pràcticament a diari- sempre es quedava una forta comissió. I resultava, veges per on, que l’operació d’aquell dia era vital per a ell, ja que hi podria haver guanyat d’un sol colp quasi un milió d’euros. Si li haguera anat bé, per a eixa mateixa vesprada tenia pensat fer ús d’un passatge d’avió per a Brasil que van trobar en un calaix de la seua taula. S’hauria dut eixe milió i altres dos que havia polit secretament durant més d’un any. A menys que l’hagueren enxampat, cosa un tant difícil perquè amb Brasil no hi ha tractat d’extradició, no l’hauríem tornat a veure mai.
Encara que això és més aviat el que ha ocorregut: no l’hem tornat a veure mai, ni el tornarem a veure… en vida.
Allò que també tenim clar des d’aquell dia tots els empleats de la Financial Dorchester and Smith són unes quantes premisses, que anomenem El Credo, a saber:
1.- El treball és molt important en les nostres vides, però no més important que elles.
2.- Val més ser un covard viu que un valent mort.
3.- L’única urgència absoluta, que hem de contemplar sempre coste el que coste, no està relacionada amb una operació determinada o amb un negoci, sinó amb la preeminència de les nostres vides. Nosaltres per damunt de tot.
4.- La vida són quatre dies, així que cal regalar-nos-la i fer-la feliç.
5.- Els diners són importants, però no decisius. En cas de perill, cal aplicar el punt 2 amb una variant: val més ser un pobre viu que un ric mort.
6.- Honradesa o vilania, tant s’hi val. Allò important som nosaltres mateixos (Veure els 5 punts anteriors).
Així doncs, des d’aquell dia, no únicament hi ha flors en la taula de la Marta. També en la meua. I les de la resta dels companys o bé en tenen també o han col·locat un retrat de la família, alguna foto bonica o qualsevol detall que els alegre la vista.
I si el cap suprem o algú dels seus lacais ens demana que “ens sacrifiquem més per l’empresa”, li contestem sense escrúpols ni por que se’n busque altres, que Marco només hi hagué un i no en trobarà un altre semblant, almenys entre nosaltres.
Ni què dir que a la setmana d’aquell luctuós succés la Marta es va ficar en el meu llit quasi sense demanar-li-ho, de tantes ganes com tenia, després de dir-me amb tota la sinceritat del món: “millor no deixar per a demà les coses que pots fer hui, no siga que…”
Això és tot. Ah, falta un detall; el pobre Marco existeix en l’oficina en forma d’un retrat seu que hem col·locat en un lloc gens prominent, però així i tot ben visible: en el lavabo, just damunt de la tassa de wàter. No volem oblidar-lo mai, ni tampoc volem oblidar que gràcies a ell vam aprendre una gran lliçó: que el treball –siga lícit o no, tant s’hi val- mata, i que nosaltres… volem viure.
