CORC IRÓS
Tu i jo creàrem records, mots vius,
i palpàrem la cruesa de l’instant
en cada joia, en cada bes exultant,
amb els llavis plens de tendrors lascius.
Els nostres desigs foren productius:
el calze del goig, abans insignificant,
va augmentar de forma flagrant
fins vessar com els cabalosos rius.
Ens deixàrem menar per la passió,
i aquesta ens va acomboiar, amatent,
i ens proporcionà rica instrucció.
No he comprés mai el teu enviliment:
eixe corc irós, ple d’obcecació,
que destruí el nostre enamorament.
LA FELICITAT
El vent, fora, es queixa amargament
i el Sol lamenta nostra solitud
i eixos desànims que, tenaçment,
maldem per convertir en habitud.
També les estrelles, amb cansament,
assenyalen la nostra ineptitud,
eixe desvariat capficament
que transforma l’amor en acritud.
La felicitat és un perfum breu,
un rei sovint pèrfid i tirà,
un avar i escanyolit jueu.
Però mostrant silenci cartoixà
i portant-nos com un fals fariseu
serà per nosaltres un ens llunyà.
RODES DE MOLÍ
I ara, pretens reconciliar-te amb mi,
que oblide els menyspreus i despits
i tots aquells anguniosos bufits
quan m’abaltien tes rodes de molí.
Tal vegada em creus un maniquí,
o veus en els meus sentits escarits
que em deixares com fruits pansits,
condemnat a ser etern pelegrí.
Per això te’n vols aprofitar:
i a penes et bastaran uns minuts
perquè de nou em vulga dilapidar.
Seràs per mi com un d’eixos goluts
que aboquen els ossos al fossar
després de menjar la carn dels banyuts.
DUR TEODOLIT
Tu i jo serem cendra en el futur,
els llargs xiprers ens oferiran l’ombra
i entre nosaltres no hi haurà cap mur
ni ira que ens enfonse en la penombra.
Per sempre, passetjarem per l’atzur
i agranarem amb una escombra
aquell sentiment cruel i impur
que encara, quan hi pense, m’aombra.
Fou com una conca encesa en la nit,
trencant la matinada amb colps brutals
i deixant-nos amb l’esperit buit.
Volguérem tallar-lo amb cent destrals,
però es revelà un dur teodolit
que vencé la força dels engonals.
LA MEUA LLENGUA ÉS ASPRA COM LA TERRA
La meua llengua és aspra com la terra
I pàl·lida com una lluna plena,
no serveix ni per a una cantilena
perquè ha quedat feta una desferra.
Amb tu, ni per a un minut de xerra:
té els mots soterrats sota munts d’arena,
i sembla un malalt en quarentena
o un malferit que ve de cruenta guerra.
Tant fa que es va engolir la saliva
que ja no recorda els temps llunyans
de quan era alegre i festiva.
La convertires en freda i gasiva
quan era bella com els talismans
i la lluïes amb possessió privativa.
TRIOMFARAN LES ESPLENDORS
Vaig veure el vol esglaiat d’un ocell
i com, de sobte, el Sol s’espesseïa
mentre l’escorxador occia un anyell
i la sang borbollava i refulgia.
Una aranya de creu blanca teixia
una teranyina amb mosca i randell,
i en l’horitzó, un estel apareixia
sobre la gepa d’un gruixut camell.
Fou aleshores quan et vaig dir:
viurem temps d’esglais i foscors,
de ferides que ens causaran dolor.
Així mateix, ens voldran sebollir,
però triomfaran les esplendors
per la fortalesa del nostre amor.
PER TU
Et busque, amb el rancor a flor de pell,
amb gotes de suor esvarant pel front,
i sota l’aigua que raja en la font
em sent com penitent amb un flagell.
Per tu, sóc com capità d’un vaixell,
guaitant temorós des del pont
la turmenta amb l’alçària d’un mont
que s’acosta llançant gran esgüell.
Per tu, el temps m’oprimeix i s’escurça,
garbellant-me els solcs de la memòria,
esquinçant-me els plaers i els sentits
Per tu, els meus alès són llarga cursa
i, al capdavall, em sent dúctil escòria
contemplant els seus ànims pansits.
EL MEU ALÈ ENCÉS
Servisca com a record la present
d’aquelles mans que m’acaronaren,
d’aquells cors bategats que clamaren
perquè jo fos amb ells condescendent.
Però que no es pensen que em saciaren,
o que em dugueren al derrocament.
Ací, faig solemne declarament
que amb cada nou bes em revifaren.
I si volien deixar-me com un erm,
com illa ancorada en el no-res,
que sàpien que mon ànim segueix ferm.
Perquè ningú el durà al decés,
puix si algú vol ser per a ell un verm,
l’abrasaré amb el meu alè encés.
L’ESTEL
Què és allò que ompli el meu ser,
sinó la teua bellesa. El meu anhel,
l’afany pregon que rugeix un bruel,
i em fa sentir un ric tresorer.
Sé també que el meu desig és cruel,
puix se sent com un àgil llebrer,
ansiós de ser amb tu joganer
i convertir-te en un brillant estel.
Cada dia il·luminarà la foscor
de la meua ànima agosarada,
i d’ella serà rigorós senyor.
Saciarà la meua ànima assedegada,
i si s’acosta algun ultratjador
l’empaitaré amb una bona puntada.
LES FLORS D’UN DIA
Fa temps, m’agradaven les flors d’un dia:
la bellesa breu, el plaer fugaç,
estimulaven la meua fantasia
i m’ensenyaven a ser audaç.
Eren temps d’arrauxada economia,
de nits amb improvisat desenllaç,
de converses farcides d’heretgia,
d’estius a cada qual més salaç.
Era més jove –encara no sóc vell-,
i la llibertat de la intranscendència
em feia sentir com l’àgil oronell.
La meua ànima, plena d’ardència,
volava ansiosa sobre un poncell,
i si podia, l’obria amb impaciència.
