El planeta es moria. Lentament però inexorable, les seues aigües s’evaporaven i desapareixien engolides per l’atmosfera, la qual, al seu torn, era xuclada amb avidesa per la fredor del Cosmos. Les roques, àrides i assedegades, desprenien un foc que abrasava els arbres, i a l’interior del planeta, el ferro i la resta de minerals, bullint amb força endimoniada, amenaçaven amb fer-lo esclatar en qualsevol moment.
Els seus germans, que veien de lluny la situació, es delien per ajudar-lo.
-Escolta –li digué el germà que tenia a l’esquerra-, m’agradaria fer alguna cosa per tu, sols que no se m’ocorre res.
-No et preocupes –contestà el planeta-, perquè prou tens amb els teus problemes. Ets tan calent que mai no has pogut gaudir dels arbres que em cobreixen de bell verdor, i el teu aire és tan àcid que corroeix les pedres i impedeix que sorgisca la vida.
-Escolta –li digué el germà que tenia a la dreta-, m’agradaria fer alguna cosa per tu, sols que no se m’ocorre res.
-No et preocupes –contestà el planeta-, perquè prou tens amb els teus problemes. Ets tan fred que mai no has pogut gaudir dels arbres que en cobreixen de bell verdor, i el teu aire és tan radioactiu que crema les pedres i impedeix que sorgisca la vida.
Un dia, el grandiós Sol, compadit per la sort del seu fill, li digué:
-Planeta meu, com podria ajudar-te? Vols que t’envie més calor?
-No –contestà el planeta-. Perquè si això feres augmentaries encara més la meua temperatura. Els gels es fondrien en un tres i no res i em cobririen amb un mar que m’ofegaria.
Finalment, la filla del planeta, la Lluna, li digué amb veu afectuosa:
-Pare meu, què puc fer per ajudar-te? Teua és la meua vida, i faré el que siga per salvar-te, perquè si tu mors jo moriré amb tu.
El planeta no li contestà, perquè el dolor que sentia en oir totes aquelles paraules era tan gran que emmudia la veu del seu cor.
I la seua filla, la Lluna, va saber en aquell instant la raó d’aquell silenci, i també com salvar a son pare. Saltant-se de l’òrbita, es deixà caure sobre ell. El cataclisme fou tan gegantesc que absolutament tots els humans van perir, i també gran part dels animals de terra, i dels animals de la mar i de l’aire, i dels arbres.
Sols unes poques espècies animals i vegetals van sobreviure.
Passaren milers d’anys, durant els quals el planeta va estar cobert per un mant impenetrable de foscor i de fred. Davall d’ell, els supervivents prou feines tenien amb procrear-se el mínim imprescindible per a garantir la continuïtat de les espècies.
Però arribà el dia que el mant començà a disminuir. Gradualment, els raigs de sol anaren obrint escletxes per on colar-se i banyar de llum resplendent els sers vius, les roques i les aigües.
A poc a poc, allò anà insuflant al planeta un nou alè. Fresc i net. Dolç com la mel i carregat d’aromes tan exquisits que enamorà l’atmosfera i l’atrapà de nou.
Passaren molts més anys, i l’atmosfera, sana i feliç, ja no es deixava xuclar pel Cosmos i respectava l’aigua, la qual, quan s’evaporava, tornava al seu origen poc després en forma de pluja. Així doncs, l’aigua va córrer de nou alegrement pels llits dels rius i va omplir llacs, mars i oceans.
Hi havia tanta aigua que, a la fi, molta va anar filtrant-se a l’interior del planeta. Allí, va refredar el ferro i els minerals ardents el suficient perquè no amenaçaren amb un esclat destructor.
Gràcies a tot allò, el planeta, recuperada la seua salut, tornà a estar content.
Un dia, ho féu saber als seus germans i al Sol. Aquestos es complagueren molt en oir tan agradable notícia després, ai, de donar-li el més sentit condol per la mort de la Lluna.
Amb tot, el consolaren dient-li que en el futur podria adoptar una nova filla. Sabien de bona tinta que en altres casos semblants, molt lluny d’allí, havia ocorregut el mateix.
Així va ocórrer. Perquè passat un temps, un satèl·lit orfe es va acostar a les proximitats del planeta. Aquest, en veure´l desvalgut, li proposà adoptar-lo.
La proposta fou acceptada d’immediat i, en endavant, i durant milers de milions d’anys, pare i filla visqueren en pau i prosperitat.
I en eixos anys, qualsevol que va contemplar aquella família es va admirar del mant riquíssim de bell verdor que ostentava el planeta, de la joiosa animació de milions de criatures vives, de les dolces fragàncies de la seua atmosfera i, sobretot, del complagut somriure de felicitat que sempre mostraven pare i filla.
