PER TU
Et busque, amb el rancor a flor de pell,
amb gotes de suor esvarant pel front,
i sota l’aigua que raja en la font
em sent com penitent amb un flagell.
Per tu, sóc com capità d’un vaixell,
guaitant temorós des del pont
la turmenta amb l’alçària d’un mont
que s’acosta llançant gran esgüell.
Per tu, el temps m’oprimeix i s’escurça,
garbellant-me els solcs de la memòria,
esquinçant-me els plaers i els sentits
Per tu, els meus alès són llarga cursa
i, al capdavall, em sent dúctil escòria
contemplant els seus ànims pansits.
EL MEU ALÈ ENCÉS
Servisca com a record la present
d’aquelles mans que m’acaronaren,
d’aquells cors bategats que clamaren
perquè jo fos amb ells condescendent.
Però que no es pensen que em saciaren,
o que em dugueren al derrocament.
Ací, faig solemne declarament
que amb cada nou bes em revifaren.
I si volien deixar-me com un erm,
com illa ancorada en el no-res,
que sàpien que mon ànim segueix ferm.
Perquè ningú el durà al decés,
puix si algú vol ser per a ell un verm,
l’abrasaré amb el meu alè encés.
L’ESTEL
Què és allò que ompli el meu ser,
sinó la teua bellesa. El meu anhel,
l’afany pregon que rugeix un bruel,
i em fa sentir un ric tresorer.
Sé també que el meu desig és cruel,
puix se sent com un àgil llebrer,
ansiós de ser amb tu joganer
i convertir-te en un brillant estel.
Cada dia il·luminarà la foscor
de la meua ànima agosarada,
i d’ella serà rigorós senyor.
Saciarà la meua ànima assedegada,
i si s’acosta algun ultratjador
l’empaitaré amb una bona puntada.
LES FLORS D’UN DIA
Fa temps, m’agradaven les flors d’un dia:
la bellesa breu, el plaer fugaç,
estimulaven la meua fantasia
i m’ensenyaven a ser audaç.
Eren temps d’arrauxada economia,
de nits amb improvisat desenllaç,
de converses farcides d’heretgia,
d’estius a cada qual més salaç.
Era més jove –encara no sóc vell-,
i la llibertat de la intranscendència
em feia sentir com l’àgil oronell.
La meua ànima, plena d’ardència,
volava ansiosa sobre un poncell,
i si podia, l’obria amb impaciència.
DILATEM LA NIT
Amb nostre caliu, dilatem la nit,
transformem els segons en llargs minuts
i, sobre el somier del tou llit,
rendim a tots els instants uns tributs.
Pensem que el Sol és un arc esllanguit
farcit de raigs alacaiguts,
mentre que la nit és un ser garrit
ple d’exuberàncies i atributs.
Deixem-nos acomboiar pels seus crits,
per les seues foscúries de paor,
per les seues llunes de porcellana.
I acollim cada crepuscle amb delits,
perquè amb ells rebutjarem la llangor
i nostra estima serà més ufana.
LA CULMINACIÓ DE TOTS ELS VOLERS
El meu tacte desperta la pell nua,
l’ompli de maror i dolces fragàncies
i, com les clarividents nigromàncies,
li assenyala la realitat més crua.
Els meus ulls la miren de cap a cua,
admirant les seues exuberàncies
i, com si jugara amb cartomàncies,
li promet quedar-se sense cap rua.
La meua boca sobre els seus llavis
caminen entre solcs i sucs plaenters,
sentint l’alè del seu cor encés.
I, per fi, fent un dels actes més savis,
la culminació de tots els volers,
m’hi manifeste solemnement pres.
SOM COM LA POLS DELS DESERTS
Tu i jo som com la pols dels deserts:
sempre superant buits absoluts,
aixafant les serps de caps cairuts,
demostrant-nos els nostres desencerts.
Però ens declarem fèrtils i soferts,
i enfrontem els turments més rabuts
mentre els esquirols toquen els llaüts
i al so ballen els consumats experts.
Sols ens provoca un dolor obtús
la blancor perenne dels llençols nous
formant en nostres timpans un embús.
I també, les taques sobre els rous
que resten quan deixem inconclús
el joc fet amb estridents enrenous.
BUIDA I GRIS QUEDÀ L’ESTACIÓ
Buida i gris quedà l’estació
en l’instant que vares pujar al tren,
i sí, reconec que ta defecció
va destruir de ple el meu edén.
No em digueres en quina direcció
te n’anaves, cosa que no em sorprén,
ni que em deixares en tal torbació
que no tinguí esma per dir amén.
Una veu rompia llesques d’absències,
i els seus mots embrutaven el fum
quan rebutjares les meues penitències.
I un xiulet esquinçava els silencis
quan em deixares, al fràgil besllum,
en la més trista de les existències.
EL CERCLE DE PLATA
Busquem un espai entre les hores,
en la rutina dels dies repetits,
de setmanes i mesos afegits
com la roba bruta a les rentadores.
Instal·lem-nos-hi, i agafem les tisores
per a escairar tots els prescrits,
allò que torba els nostres esperits
i cobreix de foscúria les aurores.
Marquem-lo amb un gran cercle de plata,
que res no puga eixir d’eixe interior
on jo seré per a tu rei i pirata.
Fora del cercle hi haurà la grisor,
i al dintre sonarà la millor cantata
i viurem en el goig i la lluentor.
M’AMAGARÉ EN UN HIPOGEU
Estèril, el teu desig va finir,
quan, fèrtil, més creixia el meu,
i de res serví demanar manlleu
del que t’entestaves en eixorquir.
M’amagaré, doncs, en un hipogeu,
perquè mai més no calga embodornir
allò que la meua ànima vol defluir
sense les malifetes d’un garneu.
M’hauré apartat llavors del teu alé,
dels teus ulls d’intangible oblit,
de les meues sofrences sense fre.
Sols quan veja el camí expedit,
pujaré amb calma pel terraplé
per enarborar mon desig garrit.
