EL DESIG
Sentir un pessigolleig
en el clatell,
una remor que esclata a la llum,
un anhel que em curulla i agombola
el tacte i l’olfacte,
la vista i l’oïda.
El goig infinit i l’ànsia de posseir
i ser posseït.
Pregonesa d’onades successives
de delits,
i destral imponent que cisella el cor.
Averany de besos i somrís d’albes,
sentor d’aiguamarines,
de gessamins i tamarits.
El desig sura sobre la meua pell,
neda i cabriola com joiós cavall marí
en la meua sang.
Tot això i més no dit,
car em confesse aprenent d’amor,
és el desig.
LA VIDA, QUE S’ESCOLA
La vida, que s’escola entre els dits
com els grans d’un rosari.
Sol al capvespre, fugaç fulgor
que fuig rera les serralades
d’ivori i atzabeja.
Fràgil papallona que esbatega
daurades i resplendents ales
entre sospirs de bellesa.
La vida, que raja entre els còdols
com veles albirades en la llunyania.
Om a la tardor, desarborant-se
amb pertinaç mandra
sota la llum grisenca.
Cor que batega al compàs
dels espurneigs de l’amor,
i la passió.
La vida, que s’escola.
LA MEUA CRISTINA
Far encés de la meua felicitat,
la meua Cristina, querubí daurat,
quan s’abalteix estén les manetes,
i jo les lligue amb les meues
en penyora d’agraïment.
La bellesa del mar ple de llàgrimes,
els estels immutables i la lluna plena,
i la màgia inesgotable del cel i la terra.
Tot és insignificant comparat amb el do
que un dia de lliris em va ser concedit.
En fi, deixem-nos de grandiloqüències
de felibres enamorats.
La meua Cristina és per a mi
la coseta més bonica del món.
I no exagere.
LES FIGUES
Verge i bruna, et vaig conéixer
en un cantó lluny d’on vas néixer.
Un altre dia, anaves fent camí
amb una caixa de figues al si.
Magnífics auguris eren,
segons com es veieren.
El cantó ha desaparegut,
però la caixa ha crescut.
L’AMOR PERDUT
Les gentades informes i ignorades,
els relluents aparells sota els neons,
les venedores de fingida simpatia.
I de sobte, tu.
En un ascensor brut i esquerdat
mostrares el teu triomfant somrís,
i al si, mig obert, dues magranes.
M’enamorares.
Ara ets corb que mossega l’ànima,
desfici que a vegades nuga el cor,
record que turmenta la consciència.
T’he d’oblidar.
EL POETA
Fimbra els fulls el poeta,
versifica vetes d’organdí
i gesta girbades mixtures.
Rimaire que rima guspires,
cenyeix ceptres de llorer
i sovint orsa si no s’inspira.
Abilla belleses insondables
i les vesteix de buganvíl·lies,
xamerlins, xipells i maduixes.
A menut és fosc i febrós,
cobeja les joies pregones
i ignora la senzilla saviesa.
El poeta pateix l’amor
i viu en la vida de tots.
Veu de les veus, el poeta.
ADORABLE CRIATURA
Criatura d’adorable mixtura,
ressó d’insondables emocions
i alhora de flames de fretura.
Sens tu són agres les sensacions,
temperis d’amor que passen factura
i omplin el meu ser de desolacions.
Note com la teua sang en mi perdura
a l’alba, dolç moment de passions.
EN LES HORES D’INSOMNI
En les hores d’insomni
es fan pesades les hores,
les hores de cent minuts,
els minuts de cent segons,
els segons que són lloses,
lloses feixugues i atapeïdes
que semblen piconadores.
En les hores d’insomni
les hores passen lentament,
pulcrament emmudides,
assossegades de ferro,
fent-se argila compacta
que cobreix les parpelles
i barren el pas de la llum.
En les hores d’insomni,
les llargues hores d’insomni,
la memòria és turment,
la vergonya pren forma,
foscos pujols tremolen,
es mostren incorporis anhels
i… he mort un poc més.
LA IRA
Dona: la ira t’aixafa implacable
trenca la simetria que et pertany,
i t’ompli de taques vermelles
que ennuvolen els teus records.
La crueltat arrossega flames,
i corren, pel teu ventre d’ivori,
en etern galop de formigues,
les punxegudes arestes de l’odi.
Dona: honora la por i la pau,
no cerques misteris insondables,
sols reservats als déus immortals,
ni davalles als afraus de l’oblit,
o t’estavellaràs en l’aiguavessant
L’ILLA
Aniré a aquella illa
i cercaré records
i tèrboles preguntes.
Esbrinaré sortilegis
quan caiga la nit,
albirant els estels
i la lluna encesa.
Sense estridències,
bastiré murs de roc
que m’aïllen el cor.
Sense remordiments
ni feixucs miratges,
anotaré tots els dies
sense la teua foscor.
Vull escapar de tu,
però, què podré?
