Hi havia una vegada en la vila enjoiada d’Oriola del Senyor un jutge alt i xuclat, de nom Honorat, de qui, del seu orgull prepotent, llengües es feia la gent.
«Prou demostrat està raonava el ferrer, i també el criat i el forner, que arribar a jutge té el seu tarannà, puix, tant d’estudiar, mala cosa és per a treballar». «I per a ells és veritat certa que són divinitat encoberta», comentava el digne llaurador a l’insigne professor en la seua horta, que contestava amb veu somorta: «Clar, ja que, amb tant desplant, qui els tira el guant?».
I així per als valencians passaven els anys, igual que per als catalans o els manys.
Li arribà un dia al jutge una mare, molt avinagrada. «Prou! –cridà irritada, vull el jornal del meu marit odiat, car mantindre com cal ho dec a mi i el meu fill estimat!». «No pose esment, senyora –li contestà ell arterament, que ho tindrà tot en una hora, ja que donar els xiquets a la mare, i també el jornal del pare és, per a la meua intel·ligència, obrar amb sapiència».
I, dir de jutge, es va complir la resolució sense més dilació.
Li va arribar un dia al jutge el pare, molt enutjat: «Per què pare he volgut ser –va engegar indignat, si al meu fill ja a penes me’l deixeu voler? I per a què una casa vaig comprar, si ja en ella no puc habitar? I per a què vull laborar –va prosseguir l’home, locuaç i molt tenaç, si el meu peculi va a volar?»
«Vaja-se’n vosté a l’instant i sense contrarietat –li va respondre, amb aire terminant, el magistrat. I feinege més i no fastiguege tant, que això es de varó sant».
Se’n va anar l’home vacil·lant, amb el semblant desencaixat. Amargament, a altres jutges es va queixar, mes igualment fou el seu dret violat.
Escarnit i envellit, a la Congregació de Maltractats va recórrer, amb prestesa i molta feresa. El van escoltar, i després li van contestar: «Al jutge anirem, i al fiscal, i al Síndic de Greuges, i al Ministre i al Comte amb precs acudirem, perquè la teua causa és la nostra causa, la teua desgràcia és la nostra desgràcia, i el teu fill és el nostre fill».
El pare els va respondre, molt dubtós: «Dec, amb vós, pregar? La meua professió venere amb sinceritat, i en ella és la meua guia l’honestedat. Si em sotmet al vostre consell i influència, no és això indulgència?».
«No és així com creus –li van objectar ells, ajuntant les veus, ja que del poble ets servidor, amb atenció de la nostra opinió has de ser oïdor.»
Acudiren doncs al magistrat, que ordenà d’immediat: «Aneu-vos-en amb diligència, o perdré la paciència».
El Síndic, que era dona estirada i d’inclinació malintencionada, els va rebre, els va escoltar, i després, així els va parlar: «Vers els nostres fills la tendresa és signe de sensatesa, mes ni un dit mouré ni us protegiré, ja que a les dones maltracteu i els fills abandoneu».
«Però Senyora nostra –li van replicar ells, fent mostra de malestar, no tots maltractem ni abandonem, ni …»
Els va interrompre ella tallant, i amb mal talant: «Desapareixeu a l’instant, o prest cridaré al vigilant».
El Comte, sense fer nosa i arrecerat de bon grat en el seu palau, com rabosa en el seu catau, no els atengué, i ni tan sols els respongué.
El Ministre, que era tan important com distant, als seus notaris va consultar. Després una carta va firmar, que un dels seus secretaris els la va enviar: «El poder-vos acollir sentim que ens siga impossible concedir. Assumptes de la nació exigeixen tota la nostra dedicació».
El Fiscal General, que era home amable i cordial, els va rebre, els va oir, i després, així els va departir: «Els comprenc i els empeny, mes vaja-se’n ara i esperen amb certesa la meua trucada, que en la seua hora i avinentesa els serà, sense demora, enviada «.
Estius transcorregueren, i les fulles dels arbres caigueren i de nou aparegueren. Ells en las places es manifestaren, i fins i tot les mans es lligaren, però es desesperaven i de res valia allò que cridaven.
Mentrestant, el pare, un galé greu, al seu fill va emparar i, amb trista veu, li va manifestar: «Fill meu, voler-te és la meua vida i la meua felicitat, no veure’t la meua punida adversitat. Ta mare i jutges injustos, de semblants adustos, a penes et deixen estar junt el teu pare».
Ell, dolgut, li va suggerir: «Pare volgut, a terres llunyanes, de serres agrestes i planes ertes, hem de partir. La meua mare sofrirà, mes per això raonarà. Transcorregut un any tornarem i un digne acord firmarem».
I açò feren, car prest desaparegueren.
La mare aleshores les vestidures es va esquinçar, el cabell es va masegar, la pell es va arrapar. El jutge Honorat, pertinaç i sagaç, despitat va indicar: «Busqueu-me’l aviat, dugue-me’l, i amb ferro al roig viu cremeu-me’l».
Mes en va el buscaren, per muntanyes, camins i cabanyes.
A un bruixot lletjot i de pell esquitosa la mare acudí frisosa. «Qui sap on?, és la pregunta principal que gira pel món adduí amb empatx i frenesí el bruixot, allisant-se el seu mostatxo. Rastregem, sotgem, i, tard o d’hora i a la vostra satisfacció, al bribó li enxamparem el guant, per al seu espant».
Mes tot fou debades per a les il·lusions posades en les indagacions.
El temps va passar veloç, i l’oronella, precoç, va cantar i més tard, com una centella, se’n va marxar. Raigs tronaren i els núvols diluviaren. Va caure granís i aleshores el matrimoni del jutge es va desfer sense avís. La seua dona, infidel, per altre li havia amb mala fel enganyat, deixant el jutge gemegant i angoixat. Mes ací no va acabar allò que mal va començar. Se’n va dur lluny d’ell, i amb prestesa, el seu fill volgut. Llavors, i sense més plors, el jutge grofollut es va dir, amb subtilesa: «Per a què tanta aflicció? Els meus companys de promoció la meua carn i la meua ungla són, a ella espedaçaran i a mi la raó em donaran».
Mes ells, sagaços, li van dir audaços: «Protegir el sistema és per a nosaltres deure sagrat i nostre lema preciat, en or gravat; si per tu cuidem, nostre tresor amenacem».
Per aquells dies de meravelles, el Comte va morir. Sentinelles en les torres van posar, i el poble va clamar: «Enterren-lo a poc a poc, sota marbre i roc».
El Ministre i la Síndic caigueren en desgràcia, ja que gran era la seua ineficàcia. Foren sense pietat cessats i de les seues heretats apartats.
El Fiscal General, home amable i molt cordial, en el seu càrrec va seguir fins que el seu mandat expirà, però mai més el tornà a repetir.
I el pobre Honorat, apocat i flac ja com dit menut, partí abatut d’Oriola, anant a parar molt entristit a Benissal de Mariola, on el galé treballava i amb el seu fill, de ple, es recreava. El jutge, queixós i alhora temerós, en la casa del galé va entrar, sense recordar que l’havia afrontat. Aquest, espantat, reconegué d’immediat a qui li havia vexat, i per a ell es digué: «Oh, quin malvat, s’hi presenta com si res hagués passat! No arribarà a vell, puix abans se li caurà la pell! Justícia, paraula amable, que per a ell és insondable, i perquè mala gent va ser, mala herba en el seu recipient a plaer abocaré.»
Acaba ací allò que en paladí vers fou el seu sinó ser imprés, i com és paràbola de vellesa provada, té la seua MORALITAT encunyada:
«Allò que un fera, en ell mateix vera«.