EL BANDOLÍ
Sóc un pentagrama vell i usat,
o almenys, això diu algú de mi.
Tanmateix, està ben equivocat:
li ho demostraré amb un bandolí.
La primera corda em farà gosat,
amb la segona ja seré un botxí,
amb la tercera cometré el pecat,
i amb la quarta… colliré el meu botí.
El guariré amb belles melodies,
que oiré en l’amagatall secret
on les notes trenquen les letargies.
I per les nits amb flaire a gallardet,
l’obligaré a dir-me llagoteries
mentre puja al meu minaret.
LA BREGA REQUERIA DISCIPLINA
Era una nit de lluna blanca i fina,
una nit veloç, de celeritats,
d’esbufecs al caire d’una alzina,
cada vegada més adelerats.
Ni tan sols sentíem la broixina,
puix estàvem massa afanyats,
i la brega requeria disciplina
si no volíem ser desconsiderats.
Ens acollien la terra i la fusta,
que ens donaven afectes i calius
mentre escometíem la dolça justa.
I nosaltres, que no érem gens gasius
i anhelàvem complir la llei vetusta,
prometérem ser llurs eterns captius.
PER TU DELIRE
Ja no recorde l’última vegada
que, mirant-me, em digueres: t’estime.
I per dir-ho, no cal una ambaixada
que amb diplomàcia se m’aproxime.
Supose que en més d’una rebolcada
t’ho vares pensar: abans que s’ultime
i iniciem la concloent retirada
li ho confessaré perquè s’anime.
Doncs bé, no escatimes la paraula,
per a mi és com l’aire que respire,
sóc cadena i ella la principal baula.
Ho reconec, el màxim que ara aspire
és que no em tingues per una faula
i, per fi, em digues: per tu delire.
NIRVANA
No estaria mal una mica de sal
i uns pessics de pebre i de comí,
afegim a la cassola oli i vi,
i aviat preparem el pardal.
Amb la bacora, fem un festival:
enjoiem-la amb un llessamí,
col·loquem-la sobre bell organdí
i cantem-li un gentil madrigal.
Plegats, formaran parella galana,
la més volguda, la més admirada,
per ella repicarà la campana.
Però encara ens cal fer la tornada,
el condiment que ens durà al nirvana:
l’estima sincera i arravatada.
FUR
Sobre la teua pell floreix el plaer,
també la soledat i la tristesa,
i jo, un hedonista, un mariner,
m’hi abandone amb total placidesa.
Fa temps que amb la teua nuesa
s’inflama el diable sorneguer,
però també, un amor noble i sincer
ha arribat-hi a la plena maduresa.
Per tu, he traït les aigües i la mar,
i aquells horitzons infinits d’atzur
que amb supèrbia volia senyorejar.
Per tu, signaré un estricte fur
i de cap a fi et vull autoritzar
a què governes el meu futur.
TRADICIÓ
Crec que s’ha convertit en tradició:
gaudir innocentment, sense maldat,
dels nostres cossos plens de seducció,
de la suor que ix de la fogositat.
Ja hem adquirit certa reputació
i la pràctica és mestre reposat:
quan desitges fer-hi una revisió
t’adones que no n’hi ha necessitat.
Més val així. Per a què canviar?
Al capdavall, l’estima es fa hàbit,
i l’hàbit sempre ens vol ensinistrar.
Acabem, doncs, sent experts del delit
i concloent que és inútil pensar
en un altre món, sens dubte, avorrit.
PARAULES, SOSPIRS, ESBUFEGADES
Tendreses, sensibilitats, sentits,
carícies a la llum de la lluna,
mentre devorava la dolça pruna,
mentre els teus alès eren uns brumits.
No em demanares de fer complits:
jo era per a tu la millor fortuna,
els meus genolls la més alta tribuna,
i saciava tots els teus apetits.
Paraules, sospirs, esbufegades,
se les enduia veloç el ponent
i tornaven aviat amb el llevant.
Perquè fèiem de totes les diades
un acte de ràpid sobreseïment,
i de les nits llar revivificant.
CORC IRÓS
Tu i jo creàrem records, mots vius,
i palpàrem la cruesa de l’instant
en cada joia, en cada bes exultant,
amb els llavis plens de tendrors lascius.
Els nostres desigs foren productius:
el calze del goig, abans insignificant,
va augmentar de forma flagrant
fins vessar com els cabalosos rius.
Ens deixàrem menar per la passió,
i aquesta ens va acomboiar, amatent,
i ens proporcionà rica instrucció.
No he comprés mai el teu enviliment:
eixe corc irós, ple d’obcecació,
que destruí el nostre enamorament.
LA MEUA LLENGUA ÉS ASPRA COM LA TERRA
La meua llengua és aspra com la terra
I pàl·lida com una lluna plena,
no serveix ni per a una cantilena
perquè ha quedat feta una desferra.
Amb tu, ni per a un minut de xerra:
té els mots soterrats sota munts d’arena,
i sembla un malalt en quarentena
o un malferit que ve de cruenta guerra.
Tant fa que es va engolir la saliva
que ja no recorda els temps llunyans
de quan era alegre i festiva.
La convertires en freda i gasiva
quan era bella com els talismans
i la lluïes amb possessió privativa.
TRIOMFARAN LES ESPLENDORS
Vaig veure el vol esglaiat d’un ocell
i com, de sobte, el Sol s’espesseïa
mentre l’escorxador occia un anyell
i la sang borbollava i refulgia.
Una aranya de creu blanca teixia
una teranyina amb mosca i randell,
i en l’horitzó, un estel apareixia
sobre la gepa d’un gruixut camell.
Fou aleshores quan et vaig dir:
viurem temps d’esglais i foscors,
de ferides que ens causaran dolor.
Així mateix, ens voldran sebollir,
però triomfaran les esplendors
per la fortalesa del nostre amor.